COMUNICAT DEL PUNT DE SUPORT EN RELACIÓ AL CONFLICTE DE LA TOMAQUERA / CARMELA
Com a Punt de Suport a Persones Migrants, sentim la necessitat de fer públic el nostre posicionament en relació a les acusacions de masclisme cap a una persona del nostre col·lectiu.
Aquesta persona es diu Mohammed i forma part de l’assemblea des de la seva fundació. Va arribar a Barcelona fa 4 anys amb la seva parella Nadia Jabr. Ella també és membre del Punt de Suport i ha estat silenciada per una de les parts en aquest conflicte. Conflicte que s’ha gestionat de forma pública i sense intenció de cercar una reconciliació per cap de les dues bandes.
Nosaltres, com a col·lectiu antiracista i feminista, estem en contra de les agressions que reforcen el sistema patriarcal, de la mateixa manera en que estem en contra de les que perpetuen el sistema colonial-racista.
Com sabem, el racisme és una pràctica sistemàtica i rutinària que es fa necessària per mantenir una estructura de poder basada en l’hegemonia cultural occidental. És per això que en aquest comunicat volem reflexionar sobre com des dels moviments socials es gestionen les acusacions d’agressions de forma pública i, quina és la importància que se li dona a un tipus d’agressions vers les altres.
En relació al que va succeir a la casa coneguda com La Carmela, després coneguda com la Tomaquera:
Com a assemblea, vam tenir coneixement del conflicte existent a la casa des d’abans de la denúncia pública. El Moha i la Nadia van compartir amb nosaltres el conflicte des dels inicis. Com a col·lectiu, vam realitzar un acompanyament, així com també es va intentar mediar amb l’altra part per intentar resoldre el conflicte. Degut a la situació insostenible que es vivia dins el bloc i les amenaces d’expulsió entre les dues bandes, durant una part del 2016 i del 2017, la Nadia i el Moha, van deixar de venir a la nostra assemblea. Tot i això, la comunicació i l’acompanyament no es van deixar de fer des del Punt i des d’altres persones formades en la facilitació i mediació de conflictes. En aquest procés també hi van participar persones de la lluita anti-colonial, algunes de les quals avui formen part del col·lectiu t.i.c.t.a.c. (adjuntem el comunicat que van publicar en referència al conflicte).
És per això, que després de conèixer i sentir-nos legitimades per valorar el cas amb coneixement dels fets, i més enllà de les comunicacions i acusacions públiques, valorem que el de la Carmela ha estat un conflicte entre diferents parts d’una mateixa casa on, persones amb edats, interessos, procedències i trajectòries vitals molt diferents no han trobat un punt en comú on poder formar una comunitat i un projecte polític sostenible. Durant aquest temps, la casa va estar habitada per una majoria de persones blanques, sent la Nadia i Mohammad les úniques dues persones migrades racialitzades. Aquesta estructura marcaria després el desenvolupament del conflicte.
Amb la informació que disposem, i arrel d’aquesta relació tòxica entre diferents components de la casa, no tenim raons suficients per acceptar el rol «d’agressor-víctima”, que se li atribueix al Moha i la Nadia. Doncs també la Nadia i el Mohammed han denunciat de forma pública haver rebut discriminacions i agressions racistes. Aquestes acusacions no han afectat a les persones denunciades en aspectes o espais de la seva vida personal, ni s’han sentit “jutjades” públicament, com si ha passat amb el Moha i la Nadia.
Quin espai es plantejaria vetar-li l’entrada a aquestes persones que han rebut l’acusació de racistes?
Al contrari, un altre CSOA va obrir-les les seves portes sense, segurament, plantejar-se cap debat entorn a les actituds racistes de les quals se’ls acusa.
Mohammad i Nadia denuncien que s’han sentit maltractades per la seva condició de persones racialitzades i que han rebut un tracte discriminatori dins de la casa. A més, en el seu moment, van mostrar la seva incomprensió davant altres experiències d’agressions masclistes greus, produïdes per persones blanques i directament no abordades per la resta de la casa.
En aquest sentit, volem posar l’alerta en el racisme que comporta la mirada estereotipada, per una banda, de “l’home àrab” com a masclista i perillós per naturalesa, i per altra, “la dona àrab” com a sumisa.
Havent centrat el conflicte únicament sobre l’home, la nostra companya Nadia Jabr ha estat exclosa i invisibilitzada. De sobte, ella va deixar d’aparèixer als comunicats de les denunciants. I quan sí va ser reconeguda, va ser tractada com “víctima inconscient”, qüestionant a més la relació amb la seva parella. El feminisme blanc que busca “salvar” a les dones racialitzades i no es capaç de veure en elles un subjecte polític actiu, és un feminisme racista.
Les companyes denuncien a més haver estat víctimes d’agressions racistes greus, com la que es va produir la nit del dia 24 de març del 2017, en la qual una trentena de persones, algunes a cara tapada, irrompien a casa seva a les tres de la matinada amb la intenció de fer-los fora.
La forma d’actuar d’aquesta trentena de persones tampoc ha estat qüestionada.
Per tot això, des de l’assemblea del Punt de Suport a Persones Migrants volem expressar:
- El conflicte és una situació molt més complexa que una denúncia d’agressió unilateral. En tot cas hi ha dues denúncies i les dues han de ser tingudes en compte.
- Cal escoltar totes les parts i tenir en compte els diferents eixos de discriminació, agressió o relació de poder que es poden donar (masclista, racista, classista, homòfob i molts altres) i gestionar les denúncies per discriminacions i agressions que es puguin produir en els moviments socials.
- Ens trobem en una situació en que persones que conviuen es denuncien entre si, fent públic el conflicte amb dos comunicats a la xarxa, on les unes a les altres s’acusen per agressions masclistes i racistes. Aquestes acusacions, però, no es tracten ni gestionen de la mateixa manera.
- En relació explícita a l’acusació contra el Moha, no tenim arguments suficients per dubtar del relat de les dues companyes, segons el qual no han produït cap agressió física, ni de maltractament com se’ls acusa. En tot cas, l’acusació gira entorn al rol de poder que ell representava en aquella comunitat. Reconeix aquest rol, que ve donat per la seva experiència política, trajectòria vital o edat respecte les altres habitants de la casa.
- La Nadia i el Moha manifesten que les seves actituds es van donar des de l’angoixa i el rebuig cap a certes persones de la casa. Actituds fruit d’un posicionament frontal i directe en un conflicte en el que es sentien maltractades per la seva condició de persones racialitzades. Com hem dit, en una casa amb una majoria de persones blanques, amb maneres de fer, condicions materials i privilegis legals diferents.
- Entenem que les acusacions d’agressió de qualsevol tipus, han de ser abordades donant-li la importància que es mereixen. Tot i això, no ens sentim obligades per altres veus alienes al conflicte a tenir que expulsar i boicotejar aquestes dues persones de la nostra assemblea. Menys en aquest cas concret, on, després d’escoltar i realitzar el seguiment del cas, hem decidit donar una resposta collectiva en forma de debat, de treball personal i grupal.
Si fem aquest comunicat és perquè altres col·lectius ens ho han demanat. Estarem disposades sempre a trobar-nos amb elles per a tenir un debat constructiu.
Punt de Suport de Persones Migrants
Roda de Premsa de refugiats i refugiades. Dijous 25 de Maig 10h30
Nosaltres, refugiats i refugiades residents a Catalunya, hem denunciat les nostres males condicions d’acollida amb una roda de premsa aquest matí a Barcelona:
》Els problemes ocasionats per la targeta vermella, que no és un document de residència.
》Els freqüents casos de denegació de targeta vermella, malgrat la situació de conflicte i perill per a la nostra vida continuen.
》Les llacunes del pla d’acollida estatal.
》Les incompetències de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona.
》Els problemes de l’accés a l’habitatge en acabar la primera fase davant l’absència d’avals per a lloguers.
》Les condicions de vida a Casa Bloc.
Tots aquests problemes i altres que fan que l’acollida no sigui, en la pràctica, digna ni igualitària, malgrat les bones paraules de les administracions i els reclams de l’opinió pública.
Les mateixes persones refugiades prenem la paraula per a relatar els fets davant els mitjans de comunicació i la ciutadania.
Pl. Sant Jaume de Barcelona.
ASAMBLEA ABIERTA DE MIGRADAS Y REFUGIADAS. MDR – BCN
Bloc racialitzat pel #Refugidigne Manifestació #Volemacollir
RODA DE PREMSA #VeusRefugi – 15 de Febrer, Plaça Sant Jaume
Avui 15 de febrer diferents persones refugiades i demandants d’asil, han alçat la veu en relació a les deficiències del Pla d’acollida Estatal.
Mitjançant el suport mutu i l’organització conjunta, han volgut expressar en aquesta roda de premsa, quines són les seves inquietuds, queixes i valoracions dels diferents protocols i fases del pla.
#RefugiDigne – COMUNICAT
COMUNICAT:
[CAT/CAST]
[CAT]
VOLEM ACOLLIR, PERÒ COM ESTEM ACOLLINT?
Un grup de persones refugiades que viuen en centres d’acollida a casa nostra convoquen a una roda de premsa el proper 15 de febrer del 2017 a les 11:30 a plaça Sant Jaume de Barcelona per denunciar la insuficiència, descoordinació i ineficàcia del programa d’acollida estatal, des de la seva experiència a Catalunya.
Si bé entenem i recolzem les mobilitzacions que reclamen l’arribada de majors contingents de persones refugiades i l’obertura de fronteres, veiem necessari que es focalitzin esforços en millorar aquest pla d’acollida de manera conjunta i coordinada entre els diferents actors socials implicats. Si som incapaces d’acollir en condicions les 471 persones que van arribar a Catalunya en el pla estatal l’any 2016, què passarà quan arribin milers de refugiades?
Malgrat que l’objectiu del citat programa d’ajuda estatal és el procés d’autonomia i integració dels i les nouvingudes, la realitat és força diferent, doncs el protocol d’acollida redactat per l’Estat Espanyol no ho garanteix.
Aquest es planteja en tres fases:
La primera, preveu que durant els primers 6 mesos (9 en els casos considerats més vulnerables) les persones refugiades puguin viure en centres d’acollida gestionats per diverses ONG on reben manutenció i altres ajuts, sense disposar de permís de treball.
La segona, amb possibilitat d’obtenir un permís de treball, preveu el lloguer autònom de pisos, sota finançament del mateix programa i fins un màxim de sis mesos prorrogable en cas de vulnerabilitat.
La tercera i última fase, preveu suports puntuals perquè s’entén que la persona ja és autònoma.
Les experiències viscudes mostren com les persones refugiades es troben en nombroses traves per passar de la primera a la segona fase. L’estatus jurídic i els avals del programa dels que disposen les persones refugiades dificulten l’accés al mercat de treball i a la borsa de lloguer d’habitatge privat.
Per tal de garantir la continuïtat entre les diferents fases del protocol d’acollida proposem:
- Que les tres fases es planifiquin en una mateixa localització per tal de no trencar els processos d’integració i que s’ofereixi a la persona sol·licitant la possibilitat d’escollir el territori on dur a terme el procés per afavorir la seva autonomia i les xarxes socials existents.
- Disposar del permís de treball i residència des de la primera fase.
- Facilitar l’accés a la borsa d’habitatge social a totes les persones en situació de vulnerabilitat o risc d’exclusió social.
- Que es faciliti l’accés a la informació disposant dels recursos de traducció necessaris.
- Que es revisin els protocols interns d’actuació dins els centres d’acollida, per tal de promoure un acompanyament adient i l’exercici de drets bàsics.
- La creació d’una figura externa, observadora i independent on les persones puguin adreçar les seves queixes i inquietuds de forma vinculant.
Tot i que entenem que les ONG es veuen immerses en múltiples tràmits burocràtics, i que les competències en polítiques d’asil són estatals, creiem que Catalunya, les seves institucions i Ajuntaments, han de donar una resposta més clara, contundent i coordinada a aquestes traves. Per fer-ho, considerem imprescindible la participació de les persones refugiades com a subjectes polítics actius en la re-definició dels processos d’acollida.
Entitats Adherides:
Punt de Suport a les Persones Migrants, SodePau, IAC-CATAC, Tanquem els CIE, CGT, CNT Barcelona, Papeles para todos y todas, Refugiarte, Fundació La Plana, Espai de l’inmigrant, Cuidando, Lluita Internacionalista, Nómadas Insumisas de las Ex-Colonias, Gràcia Barri Obert, Indignados Refugiados i Moviment Popular de Gràcia.
————–
[CAST]
QUEREMOS ACOGER, PERO CÓMO ESTAMOS ACOGIENDO?
Un grupo de personas refugiadas que viven en centros de acogida aquí convocan a una rueda de prensa el 15 de febrero del 2017 a las 11:30 en plaza Sant Jaume de Barcelona para denunciar la insuficiencia, descoordinación e ineficacia del programa de acogida estatal, desde su experiencia en Cataluña.
Si bien entendemos y apoyamos las movilizaciones que reclaman la llegada de mayores contingentes de personas refugiadas y la apertura de fronteras vemos necesario que se focalicen esfuerzos al mejorar este plan de acogida de manera conjunta y coordinada entre los diferentes actores sociales implicados. Si somos incapaces de acoger en condiciones las 471 personas que llegaron a Cataluña en el plan estatal en 2016, que pasará cuando lleguen miles de refugiadas?
A pesar de que el objetivo del citado programa de ayuda estatal es el proceso de autonomía e integración de los y las recién llegadas, la realidad es bastante diferente, pues el protocolo de acogida redactado por el Estado Espanyol no lo garantiza.
Éste se plantea en tres fases:
La primera, prevé que durante los primeros 6 meses (9 en los casos considerados más vulnerables) las personas refugiadas puedan vivir en centros de acogida gestionados por varias ONG donde reciben manutención y otras ayudas, sin disponer de permiso de trabajo.
La segunda, con posibilidad de obtener un permiso de trabajo, prevé el alquiler autónomo de pisos, bajo financiación del mismo programa y hasta un máximo de seis meses prorrogable en caso de vulnerabilidad.
La tercera y última fase, prevé apoyos puntuales porque se entiende que la persona ya es autónoma. Las experiencias vividas muestran como las personas refugiadas se encuentran con numerosas trabas para pasar de la primera a la segunda fase. El estatus jurídico y los avales del programa de los que disponen las personas refugiadas dificultan el acceso al mercado de trabajo y a la bolsa de alquiler de vivienda privada.
Para garantizar la continuidad entre las diferentes fases del protocolo de acogida proponemos:
- Disponer del permiso de trabajo y residencia desde la primera fase.
- Que las tres fases se planifiquen en una misma localización para no romper los procesos de integración y que se ofrezca a la persona solicitante la posibilidad de escoger el territorio donde llevar a cabo el proceso para favorecer su autonomía y las redes sociales existentes.
- Facilitar el acceso a la bolsa de vivienda social a todas las personas en situación de vulnerabilidad o riesgo de exclusión social.
- Que se facilite el acceso a la información disponiendo de los recursos de traducción necesarios.
- Que se revisen los protocolos internos de actuación dentro de los centros de acogida, para promover un acompañamiento adecuado y el ejercicio de derechos básicos.
- La creación de una figura externa, observadora e independiente donde las personas puedan dirigir sus quejas e inquietudes de forma vinculante.
A pesar de que entendemos que las ONG se ven inmersas en múltiples trámites burocráticos, y que las competencias en políticas de asilo son estatales, creemos que Cataluña, sus instituciones y Ayuntamientos, tienen que dar una respuesta más clara, contundente y coordinada a estas trabas. Para hacerlo, consideramos imprescindible la participación de las personas refugiadas como sujetos políticos activos en la redefinición de los procesos de acogida.
Entidades Adheridas:
Punt de Suport a les Persones Migrants, SodePau, IAC-CATAC, Tanquem els CIE, CGT, CNT Barcelona, Papeles para todos y todas, Refugiarte, Fundació La Plana, Espacio del inmigrante, Cuidando, Lluita Internacionalista, Nómadas Insumisas de las Ex-Colonias, Gràcia Barri Obert, Indignados Refugiados y Moviment Popular de Gràcia.
PUNT DE SUPORT DE PERSONES MIGRANTS 